Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Principal   Cercar Tema   Hemeroteca   Àrea d'Usuaris
Cercador ràpid

ENTREVISTA / Rosa Serrano: “Hi ha gent que als setanta anys ha claudicat de l’entusiasme per la vida; jo no”

ElDiario.es

Amb Rosa Serrano (Paiporta, 1945) aviat em sent en sintonia. Quan li vaig suggerir que quedàrem a conversar en la cafeteria de la Universitat a La Nau de seguida va dir: «Quin lloc més bo que has triat! Fa poc vaig estar-hi amb els companys i companyes fundadores de l’Escola Gavina i ho vam passar molt bé». I és que per a aquesta Rosa de l’Horta Sud els llocs guarden matisos, evocacions d’amistats, d’esforços i de records compartits, com ara La Gavina, un projecte de vida que la va dur a estar sempre unida als infants, a l’ensenyament i als llibres, especialment als llibres per a xiquets i xiquetes, tal com ho va demostrar durant els seus anys d’editora en Tàndem Edicions.

L’albire des de dins de la cafeteria, hi ha un mur que em tapa i ella em busca amb la mirada, m’alce i xas!, de seguida em reconeix, i això que fa molt de temps que no ens havíem vist.

Menuda i prima, la recorde sempre amb els cabells curts, un tall molt ben perfilat que li ressalta els trets vius i de xiqueta rebel que encara conserva als setanta-quatre anys. «Saps", em diu, "hi ha gent que als setanta anys ha claudicat de l’entusiasme per la vida; jo no». No cal que ho repetisca, tal com la percep, veig que Rosa es pren cada dia amb deler. I que com ella matisa: «assumisc la meua edat, però no em pesa».

Parlem assossegadament en la part de dalt de la cafeteria on estem a soles davant d’una taula gegant que ens permet estendre els llibres i els papers. De sobte veig que Rosa treu un llibre de Marina Garcés, Fora de classe, i també Les petjades del temps, les seues memòries que acaba de publicar Balandra Edicions, amb un fum de petits senyals, paperets fosforescents que marquen la lectura. Jo en trac també el meu exemplar i un altre llibre que li recomane i que em té fascinada: Vincles ferotges de Vivian Gornick. I comencem a recomanar-nos lectures amb un entusiasme voraç. Els llibres uneixen tant com l’amor o l’amistat.

Conversem sense pressa, i repassem la seua trajectòria i les anècdotes que donen vida a les seues memòries perquè són les petites històries individuals les que fan història. Parlem d’avui i d’ahir i Rosa va filant el relat del qual n’és protagonista: la seua vida.

Al remat eixim al carrer i el sol del migdia ens embolcalla. La Plaça del Patriarca bull d’activitat i esbarjo a aquestes hores. Anem fent via xino-xano en la mateixa direcció i Rosa em diu: «mira, toca això»- i obre la bossa perquè fique la mà. Note que està calent i ric, ¿què és, Rosa?, «un tupper amb un guiso que li he preparat a una amiga que està malalta i li’l duc a casa». No debades l’amistat és un dels puntals en l’existència de Rosa Serrano i també un dels esquelets que suporta aquest llibre, ple de moments impagables.

I mentre anem caminant Rosa es mostra serena i optimista, si bé, i no ho dissimula, li molesta no poder desplaçar-se als llocs amb la rapidesa i la lleugeresa que ho ha fet sempre. «Ai Roseta, ja no tens el caminar tan serrano». I jo no puc més i em ve la riallada. Aquesta dona és tot un personatge, en el millor sentit de la paraula, i així ho dibuixa en Les petjades del tempsMemòries, el llibre que acaba de publicar Balandra.

Rosa, aquest és per a vosté un any de reconeixements i distincions.  El passat 9 d’Octubre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana (reconeixement que li va ser negat pel govern d’Eduardo Zaplana), i ara la Medalla d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ¿Què li sembla, després d’uns anys passats tan esquerps i gasius amb  la nostra llengua i la nostra cultura, i fins i tot els nostres escriptors i escriptores?

Sense voler fer broma, quan va començar tot, aquests reconeixements diversos, vaig pensar que potser estava malalta i que algú n’havia corregut la veu. Com que hem tingut un any tan dur d’orfandats, primer Carmen Alborch, després Carme Miquel i Llorenç Giménez, vaig pensar: ara aniré jo! I el que ha passat és que aquests reconeixements per un treball constant, que és el millor que he pogut fer en la vida, m’han renovat les energies.

¿Era un projecte seu de fa temps escriure les seues memòries?

He escrit les memòries gràcies a aquests quaderns retrobats (i me’n mostra un). Són els quaderns que comprava a París, al Boulevard Raspail, i dels quals parle en el meu llibre. La màgia de passar una vesprada deliciosa i redona, plena d’afecte i després agafar un quadern i escriure a la nit. Això és deliciós i ho he fet sempre que he pogut. En principi eren quaderns personals sense una intenció clara de publicació, però amb el temps he comprovat que aquests quaderns m’han permés, en primer lloc, reconéixer-me. Per exemple, descrivint un viatge fet amb les amigues, i amb el temps tornes a rellegir-ho i veus la teua percepció subjectiva del paisatge, de les vivències, de les lectures que duia sota el braç en aquell moment, i potser en ve de gust rellegir-les. És el cas de Testament a Praga de Teresa Pàmies (i obri el llibre i en llegeix un fragment): “Praga obstinada en ser Praga contra els imponderables. És la Praga que jo recordo, la que vaig conéixer, la que me ajudà a distingir entre façana i la casa, entre l’aparent agonitzant i la vida que desfila entre les seves vores” o també un llibre com Les veus de Marràqueix d’Elias Canetti.

 

Llegir més: https://www.eldiario.es/cv/eldiariocultura/Rosa-Serrano-Hi-lentusiasme-Jo_6_968763116.html

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

PARC DE PROVEÏDORS
AEPV
Esta página esta optimizada para navegadores Chrome, Internet Explorer 9 y Firefox 4.0